Pergamon

Indro Montanelli, Història de Roma. Barcelona, Destino, 2008. tradcucció catalana d'Oriol Sànchez i Vaqué. 480 pàgs. ISBN: 978-84-9710-101-1

Em sembla que en data d'avui no s'ha estudiat ni s'han posat prou de manifest els principis que han estat el motor vital de la personalitat sempre tan atractiva i innovadora del periodista Indro Montanelli. Pot sobtar que un periodista que es dediqui a la història? De fet, la història avança gràcies a les dades que els proporcionen els periodistes… però no és aquest el lloc per a aquests discerniments. Montanelli va ser un home avançat en molts aspectes: va saber preveure, per exemple, com el feixisme aboliria el sistema d'eleccions democràtiques i tots el recordem quan s'oposava a Berlusconi defensant la llibertat de premsa o renunciava al nomenament de senador vitalici que hipotecaria la seva llibertat de pensament. Era un home amb previsió. I també amb sentit de l'humor. Montanelli anava al gra, però no es feia pesat, ni era abstrús ni aspirava a donar lliçons a ningú: ell explica el que sap, ho fa de manera amable, posant-se al costat del lector, sense pujar a cap torre d'ivori, sense voler canviar el pensament de ningú, però sense renunciar al seu punt de vista. Això sempre m'ha agradat. Encara conservo, dels meus anys de carrera uns quants retalls d'articles seus que «La Vanguardia» traduïa amb comptagotes.

Quan he vist, però, la seva Història de Roma en traducció catalana publicada per l'editorial Destino me n'he alegrat moltíssim. És un llibre que no pot faltar a cap casa. Més i tot quan la tipografia és realment generosa! No es tracta de l'edició en lletra minúscula i de butxaca (una butxaca també minúscula), no. És un llibre que es té a les mans ben a gust. És un llibre que es llegeix encara més a gust. Montanelli no és exhaustiu però sap donar molta informació (i es nota que l'ha contrastada). No frivolitza però no perd el sentit de la seriositat. No perd tampoc el nord, ni l'equilibri: sembla tot plegat d'una proporció àuria, no hi ha ni capítols massa llargs ni massa curts. No li falten judicis ni encerts. De vegades sap dir el que caldria llegir en altres llibres. Per exemple, en explicar com eren les comèdies plautines recorda, tot de passada, que "dramatis personae" no són els personatges del drama… sinó "les màscares del drama" (i encara té esma per a recordar que "persona" és un préstec de l'etrusc "phersu"…). Se n'aprenen moltes de coses llegint la Història de Roma de Montanelli, i de ben variades, i d'aquelles que no cansa aprendre, ni de rellegir. Per això, si un clàssic és un autor que hom rellegeix, Montanelli també és un clàssic.

Una altra cosa serà que en la cultura catalana els clàssics siguin acollits com cal, assimilats, estimats, volguts. De moment, aquest buit que hi havia ha estat subsanat i en felicito als editors. Ara faltarà estar a l'alçada. El llibre de Montanelli s'hauria de citar, discutir, comentar, criticar… se n'hauria de saber extraure allò que, anecdòticament explicat, afecta fins l'essència d'un personatge (per exemple, Juli Cèsar o Ròmul). Hi ha una cosa que Montanelli fa amb gran habilitat: llima l'encimbellament que durant segles havien tingut les personalitats sospitosament protagonistes en excés. E così via dicendo.

I una altra: Montanelli parla i ens informa sobre la societat en què vivien els antics. Ell mateix afirma que la Història de Roma és gran perquè l'han feta homes com nosaltres i no pas els "grans homes". Ja veureu com s'explica desimboltament, amb especial predilecció pels detalls quotidians (i els seus paral·lels d'avui), pels gustos i les modes: el capítol paradigmàtic en aquest sentit potser sigui el XXXVIII, "Roma epicúria" (però cadascú sabrà trobar pàgines ben il·lustrades arreu). Per això, el protagonista és també el poble, cosa infreqüent, no només quan s'escriví el llibre, sinó fins avui dia. Feu-ne un tast: Vilaweb va posar el primer capítol a l'abast de tohom. 

Ramon Torné Teixidó

(També disponible en http://daidalea.blogspot.com)

José Ignacio Fernández González
Léxico de frecuencias del Evangelio de Lucas
Córdoba, Ed. El Almendro, 2007

Este Léxico (Griego-Español) de frecuencias del Evangelio de Lucas ha sido elaborado para que sirva de ayuda a los alumnos de Griego de I.E.S. en el Bachillerato de Humanidades que se enfrentan a la traducción de este texto neotestamentario (en Andalucía es uno de los autores que se preparan para la PAU). Al mismo tiempo se brinda al profesorado de Griego, que acompaña a dicho alumnado en esa tarea, pudiendo ser muy útil también para todos aquellos que accedan al estudio del griego en el que Lucas escribe su Evangelio.

    Se han incluido paralelos entre el vocabulario griego y castellano, pues el recurso de las etimologías ayudará a los alumnos a aprender el léxico usado con más frecuencia por Lucas, así como a enriquecer su léxico castellano.

  Ofrece también distintas listas de palabras, clasificadas por categorías gramaticales y  por grupos de palabras con un elemento común, varios cuadros de las preposiciones y de los temas de verbos usados con más  frecuencia en el Evangelio de Lucas,  así como diversos índices: de nombres propios,  de gentilicios y  de palabras derivadas, para culminar con un índice alfabético general.

PLAUTE, La comèdia dels ases. Introducció i traducció d’Antoni Cobos Fajardo. Madrid, Ediciones Clásicas, 2007.

D’entre les peces de Plaute que es poden considerar canòniques i emblemàtiques del seu art dramàtic s’hi compta l’Asinaria o Comèdia dels ases. És una peça deliciosa i roent, amb el típic repertori de caracters: els joves enamorats, el vell hipòcrita, l’alcavota desconfiada, els esclaus murris… En aquesta ocasió la trama, plena d’embolics i accions paral·leles, ens posa al davant la història del rescat d’una cortesana, Filènia, en la que intervindran l’amant d’aquesta i el seu pare. Ambdós, però, acabaran burlats per Diàbol, un rival, i el paràsit sempre present en aquestes comèdies. Entre les frases que van fer fortuna hi ha el famós “lupus est homo homini” (v. 495) a partir del qual Thomas Hobbes va desenvolupar la seva teoria política segles més tard.

Feia molts anys que no es tornava a traduir l’Asinaria al català: el treball més proper en el temps, i molt reeixit, correspon a l’edició de la Fundació Bernat Metge que va preparar Marçal Olivar el 1934 (en un volum que comparteix amb Amfitrió). Són anys, però encara aquell Plaute conserva el seu valor, amb un registre, vivesa i unes troballes expressives ben originals i enriquidores. Val a dir, però, que la traducció del professor Antoni Cobos no és en absolut una improvisació: llegida i treballada a les aules universitàries on ell va professar ja fa alguns cursos, ha assolit un elegant equilibri, amb un llenguatge ben actual i amb un registre a l’abast de tothom. La seva traducció és precedida d’un estudi introductori —que recull tot d’exemples trets de l’Asinaria— on es palesa la uis comica plautina: la vivesa escènica, la complicitat del públic amb referents a la vida quotidiana, l’ús d’equívocs o de situacions absurdes… però sobretot una demostració genial de les capacitats del llenguatge poètic (paraules inventades, enumeracions caòtiques, ambigüitat, ironia) que, si en el llatí original havien de moure el riure, en la present traducció també provoquen aquest mateix efecte en el lector i —confiem— en un possible espectador.

Ramon Torné Teixidó

Martí Duran, José Maroto, Miguel Ángel Gª Mercado i Jeroni Rubió:
Cultura clàssica. ESO.
Barcelona, ed. Casals, 2007.

El llibre que presentem és fruit d’una estreta col·laboració i, a la vegada, d’una madura experiència docent en la matèria per part dels seus autors. Dividit en dotze unitats didàctiques, cadascuna desgrana els continguts propis del programa oficial als quals s’afegeixen uns monogràfics de gran interès i amenitat (Pompeia i Herculà, la guerra de Troia, el dret romà, la dona, l’etimologia, la Biblioteca d’Alexandria…). Cada unitat incorpora també dos apartats més: “l’empremta del passat” i “deixem parlar els clàssics”. En “l’empremta del passat” se’ns detallen els sistemes polítics de l’antiguitat, la moneda, els espectacles de masses, els noms de persona, els Jocs Olímpics, la vigència de la medicina antiga… tot un seguit d’aspectes, per tant, que per la seva vigència no poden restar ignorats. La importància, mai declinada, dels temes clàssics en el cinema és motiu també de tres suplements en diferents unitats. L’apartat “deixem parlar els clàssics” incorpora una exquisida antologia de textos molt ben traduïts i amb pautes per a relacionar-los amb la realitat dels alumnes: passatges d’historiadors (Heròdot i Cèsar), reflexions de Sèneca sobre l’esclavatge, el diàleg que manté Sòcrates amb Protàgoras sobre l’educació, l’origen de la llengua, el mite d’Èdip, Aristòtil parlant de la bellesa i la imitació, exemples selectes de lírics arcaics, el meravellós mite de la caverna de Plató, la sàtira de Juvenal… Un món magníficament presentat als joves del segle XXI que aniran descobrint, assaborint i treballant amb un seguit d’activitats i exercicis perfectament pautats, que també preveuen activitats de reforç. El llibre, per tant, ens sembla del tot aconsellable en aquesta nova etapa educativa de l’Educació Secundària, vist el seu òptim nivell científic i l’excel·lent formulació didàctica, fets que permetran assolir perfectament els seus objectius.

Ramon Torné Texidó

Robert Harris, Imperium. Ed. 62. Barcelona 2007.

Sobre Cicerón se han escrito bastantes libros, y también novelas. Quizá muchos recuerden La columna de hierro, la estupenda obra de Taylor Caldwell, posiblemente la mejor recreación de la figura del orador.

Ahora, Robert Harris publica una novela titulada Imperium, que abarca el período comprendido entre el juicio contra Verres y la consecución del consulado por Cicerón. Los acontecimientos se ponen en boca de Tirón, el fiel y eficaz secretario de Marco Tulio.

Harris se ha documentado convenientemente, y sus comentarios históricos o institucionales son acertados y oportunos.

La historia avanza de forma fluida, combinando de manera hábil descripción e intriga. El desarrollo narrativo de la novela muestra que su autor sabe contar una historia y que lo hace de forma amena y sin grandes altibajos. Sin embargo, no se queda el autor en la pura acción sino que intenta profundizar en la persona del protagonista, trazando a lo largo de la novela un retrato creíble.

La novela resulta ser, si no una aportación imprescindible al estudio de la figura de Cicerón, sí una muestra de buena divulgación de una época del final de la República romana.

Maria Rosa Llabrés, Robert Graves i el món clàssic. Lleonard Muntaner, editor. Llibres de la nostra terra, 70. Palma, 2006. Premi ciutat de Palma de Crítica literària.

Maria Rosa Llabrés ha rebut recentment el premi literari Ciutat de Palma de Crítica Literària, el Camilo José Cela 2008, en la seva primera edició, pel seu llibre Robert Graves i el món clàssic (Lleonard Muntaner, editor). Un premi encertat perquè és el primer llibre que estudia a fons la presència de les fonts grecollatines en la dilatada obra de l'escriptor anglès resident a Deià (Mallorca).

La mallorquina Maria Rosa Llabrés és una bona coneixedora del món clàssic i alhora de l'extensa obra de Robert Graves i això li ha permès fer un estudi de conjunt, no sols de les ben conegudes novel·les històriques (Jo Claudi i Claudi, el déu) sinó de tota la seva vasta producció (narrativa, estudis erudits, articles i particularment poesia). A més, la sensibilitat poètica de Maria Rosa Llabrés ha enriquit extraordinàriament aquest llibre.

És tot un encert de l'autora l'haver ordenat el seu treball per obres ja que això permet al lector familiaritzar-se amb el mètode i tècniques de Robert Graves en cadascun dels seus llibres i l'ajuda a comprendre les claus exegètiques de la seva obra, anant seguint el rastre de les fonts grecollatines en què s'inspirà i conformà el seu imaginari.  

Robert Graves, tot i haver estat un autor criticat i poc considerat en el món de la filologia clàssica, ha resultat ser un autor original i universal, un clàssic del segle xx que ha contribuït a la difusió de la cultura grecoromana.

Vegeu a El fil de les clàssiques "Premi ciutat de Palma de Crítica Literària. Robert Graves i el món clàssic, de Maria Rosa Llabrés. Palma, 2006.

Colleen McCullough, La canción de Troya. Ed. Booket, Barcelona 1998, 507 páginas.

Estamos alrededor del año 1000 a.C., las ciudades griegas ven amenazada su supervivencia por la rivalidad con Troya, que controla todas las rutas comerciales, impidiendo así el abastecimiento de les griegos. Entonces, el rapto (o la huida) de Helena, esposa de Menelao y reina de Esparta, perpetrado por Paris, príncipe troyano, se convertirá en la excusa perfecta para empezar un largo conflicto que unirá a los griegos contra el poder de Troya.

En La canción de Troya, McCullough reescribe la epopeya de la caída de Troya des de un punto de vista histórico, pero sin olvidar ningún detalle de la leyenda tradicional. Es decir, McCullough nos relata cómo habría podido ser la mítica guerra de Troya si hubiese acaecido en la realidad tal y como nos es narrada por Homero. Para aumentar el realismo de la novela y hacerla más plausible todavía, cada capítulo es narrado por uno de los protagonistas, cosa que nos permite adentrarnos en la psicología de los personajes y conocer sus sentimientos y impresiones respecto a los hechos que van sucediéndose en el libro. Todos, des del rey Príamo, deslumbrado por la grandeza de Troya; hasta Agamenón, rey de reyes, ansioso por aumentar su poder; pasando por Helena, la seductora causante de la guerra; Héctor, el heroico príncipe troyano; Aquiles, una atormentada máquina de combatir; Ulises, sutil y brillante; y muchos más, aportan su granito de arena a la narración del mítico conflicto.

La canción de Troya es, sin duda alguna, una de las mejores creaciones de McCullough, perfectamente recomendable a todos los aficionados al mundo clásico y especialmente a los amantes de la fantástica epopeya de la guerra de Troya.

Publicado previamente en Hic et nunc.

Negrete, Javier: Señores del Olimpo. Ed. Minotauro. Barcelona, 2006. 364 pág. Premio Minotauro 2006.

“El título Señores del Olimpo”, según explicó Javier Negrete, “se debe a que en mi novela no hay un solo señor, Zeus, sino que narro la lucha entre padres e hijos, entre los dioses. Es la lucha por el poder, la lucha por el dominio del Olimpo, donde habitan los dioses griegos, y lugar donde Zeus es el jefe, pero que ve como aparecen una serie de criaturas, como Tifón, que ponen este universo en peligro, y todo esto mezclado con cambios, hacen que Zeus y el resto de dioses se encuentren en dificultades”. Para el ganador del tercer Premio Minotauro, los Dioses Griegos son criaturas fascinantes: poderosos, infantiles, ególatras, egoístas “y por eso, me encantan”. (extraído de aquí).

El clima está cambiando y son muchos los que lo achacan a la impiedad de los hombres, protegidos de Zeus. Pero el rey de los dioses, se enfrenta a sus propios problemas. Los gigantes amenazan con marchar desde el lejano Norte sobre las tierras de los humanos. Éstos, cada vez más numerosos, ponen en peligro la existencia de sátiros, centauros y otras razas antiguas a las que hostigan en sus bosques ancestrales. Por si las intrigas y rencillas entre los mismos dioses fueran pocas, una criatura llamada Tifón, que asegura ser hijo de Cronos, amenaza con convertirse en el nuevo señor del Olimpo.

Como antes que él hicieran Robert Graves, Mary Renault o Valerio Manfredi, Javier Negrete se ha adentrado en el fecundo terreno de la mitología griega y engarza los mitos para crear una novela que es la suma de multitud de registros, desde la narración de aventuras al relato de un viaje a un mundo nebuloso y arcaico en el que los hombres coexistían con los dioses y se veían arrastrados por sus intrigas, sus odios y sus devaneos amorosos. (Texto de la contraportada)

Mi comentario aquí

Valerio Massimo Manfredi, Talos de Esparta, Barcelona, Debolsillo, 1988, 365 páginas.

  Aristarcos, líder de una noble familia espartana, ha tenido un segundo hijo, Talos. Sin embargo, este ha nacido tullido i, como ordena la tradición, debe ser abandonado en el monte Taigeto, al alcance de los lobos. Pero un viejo ilota, miembro del orgulloso pueblo que habitaba las tierras de Esparta antes de caer en la esclavitud, recogerá a Talos y lo educará en las antiguas tradiciones ilotas: un día no muy lejano la profecía se cumplirá y el último rey de los ilotas, Aristodemos, volverá para liberar a su pueblo.
La primera vez que Talos se encuentra con su hermano, Brito, miembro de la élite guerrera espartana, será para defender el honor de la mujer que ama. Pero los dioses les deparan mayores empresas, y ambos lucharán juntos contra los persas que amenazan con invaidir la Hélade. Después de la guerra, Talos aún tendrá una misión que cumplir, la misión por la que fue salvado de morir en las fauces de los lobos del Taigeto.

  Talos de Esparta nos transporta, con más o menos acierto, a la antigua Esparta en la época de las Guerras Médicas. La batalla de las Termópilas, las campañas del diarca Pausanias i la rebelión de los ilotas son hechos históricos que aderezan la acción del libro. No obstante, la novela presenta los defectos comunes en todas las obras de Manfredi (trama demasiado cinematográfica i comercial ―hay que tener en cuenta que Manfredi es una máquina de escribir best-sellers―, "hiperemocionalidad" de los personajes…) i que en algunos casos llega a ser repetitiva i monótona, se trata de un buen libro si lo que queremos es pasar unas horas entretenidas.

Publicado previamente en Hic et nunc.

Rodríguez, Cristina: La joven de Esparta. Ed. Grijalbo. Barcelona, 2006. 536 pág.

"El deso de vengar la muerte de su hermano lleva a Thyia, joven ciudadana de Esparta, a unirse al ejército como sirviente de Anaxágoras, intrépido guerrero al que odia con toda su alma, ya que lo cree culpable de esa muerte.

Esta apasionada pero sólida recreación histórica permite revivir una cultura y un universo poco conocidos, desde los detalles de la vida cotidiana a los usos y costumbres de la peculiar sociedad espartana. Novela con aires de epopeya, minuciosamente documentada y con unos personajes inolvidables. La joven de Esparta es una maravillosa novela histórica que no olvida que la historia es también una aventura."

En este terreno pantanoso de la clasificación de géneros, no me atrevería a desdecir lo que los propios editores (o incluso su propia autora) dicen de ella: Novela Histórica. Yo, en mi humilde opinión, la clasificaría dentro de la Novela Romántica. Supongo que es cuestión de porcentajes (¿a qué le damos más importancia, a la Historia o a la historia?). Para mí, un "Pasión de Gavilanes" a la espartana, con todo lo que ello implica (¡y que NADIE me toque Pasión de Gavilanes!): odio, amor, lucha, aventuras, enemistades, personalidades escondidas, pasión desenfrenada, … triunfo del amor. Hasta ahora parecerá que no me ha gustado nada la novela, pero no es así. Si hubiese buscado en ella un reflejo veraz de la realidad espartana, posiblemente ni siquiera me hubiese puesto a escribir esto (con lo que me está costando); además, no soy ni historiador, ni licenciado en Historia, y menos un amplio conocedor de la sociedad espartana (por no ser ni soy habitual lector… de novelas -y menos históricas). Si lo hago es porque me he sorprendido a mí mismo acabándome una novela de más de 500 páginas en tres días. Una novela ligera, con una prosa fácil, buen tamaño de letra (algo que hay que agradecer en estos tiempos). 

Creo que hay mejores quinientas páginas en la historia de la literatura clásica y de temática clásica como para ponerla de lectura, pero sí la recomendaré para leer en verano a la sombra de los pinos (o de la sombrilla).